RECORDS AMICS MD’A 2: “Carrer de direcció única: l’últma frontera”, un record compartit per l’Amiga Rosa Maria Roqueta 

(Crònica de la visita a Portbou. Dissabte 16 de Març de 2013)

 

El dia 26 de Setembre de 1940 moria a Portbou Walter Benjamin. Fugia de la persecució dels nazis que estaven a punt de firmar l’armistici amb França. Expulsat d’Alemanya, vivint a París sense papers, tenia la intenció de travessar la península ibèrica i embarcar a Lisboa, cap a Amèrica. Però el destí, ajudat per les circumstàncies històriques del moment i  per les autoritats franquistes que el volien retornar a França, va fer que el filòsof alemany creués a Portbou la seva última frontera. I com la Sirena de Frederic Marés, que a la platja resta immòbil, no pogués arribar mai al mar, la llibertat.

Venint de França va haver de fer un difícil i llarg camí, per corriols de muntanya, malalt del cor –i de l’ànima- per arribar a Portbou el dia 25 de Setembre, cap al tard. Va ensopegar amb greus i diversos entrebancs burocràtics i al vespre, custodiat per la  policia, va anar a parar a una rònega habitació d’una pensió que avui ja no existeix, per esperar el retorn a França l’endemà mateix.

Al matí del dia 26, el que se sap del cert, és que una seva companya d’exili va avisar al metge del poble. Que aquest li va fer quatre visites –documentades amb les factures-, li va practicar una sagnia, li va administrar indeterminats injectables i que a les deu del vespre va morir. A partir d’aquí, el relat aporta diferents versions del final.. Hi ha qui diu que va ser un suïcidi –havia pres morfina, no se sap quanta-, qui diu que va ser assassinat per agents de Stalin -que no podia suportar el seu marxisme tan heterodox-, qui diu que va ser una suma de factors: la cardiopatia, un edema pulmonar mal diagnosticat, el sofriment, la morfina, etc. L’acta de defunció diu simplement hemorragia cerebral, així, en castellà.

Seguidament li van canviar el nom. De Walter Benjamin va passar a ser Benjamín Walter, vés a saber si per ignorància del funcionari o per estalviar-se problemes, ja que es tractava d’un fugitiu jueu. La qüestió és que el van enterrar, amb una misa con monaguillos, en un nínxol de lloguer, al cementiri catòlic. I no se’n va parlar més, fins al cap de cinc anys, quan, al veure’s que ningú en pagava el lloguer, se’l va traslladar a la fossa comuna.

Fins aquí un breu resum dels fets. Pelat.

Aquest matí de dissabte, rúfol i ventós, els amics i amigues del md’A, hem anat a resseguir els llocs on tot això va passar. Acompanyats d’un guia excepcional, el Dr. Santi Vancells, estudiós de Benjamin, que  havia estat metge i alcalde del poble, hem peregrinat pels espais de la memòria del filòsof, pels camins de la seva passió i mort, en el corprenedor museu a plein air  en què s’ha convertit, per sempre més, als nostres ulls el poble de Portbou.

Què devia sentir Benjamin en arribar a Portbou? Ell que era un escriptor, un filòsof, que sempre s’havia mogut en tantes fronteres, físiques i mentals? Arribar a un poble com aquest, un veritable lloc de pas, veure el mar, l’estació, el tren, les vies…el futur a tocar… cansat i malalt… Volia, una vegada més, traspassar una frontera, i ho aconseguí. Però no la que ell imaginava. Com pot ser que Benjamin, que es pensava que fugia de la Mort, fes tants esforços per venir fins aquí a trobar-la?

Hem vist la frontera de França dalt d’un turó i  la carretera que hi porta, per la que varen passar Machado, sa mare i tanta altra gent que fugia. El túnel del Camí de la Ribera, al cap damunt de la Rambla, per on varen entrar, procedents de les muntanyes, Benjamin i els seus companys de fuga. Des d’allí es veu, en la llunyania, com una premonició, la petita església blanca del cementiri.

Hem vist la gran estació. Més que gran, immensa. Un altre túnel ple de vies, que suposadament menen a la llibertat. Buida, inquietant, plena d’escales que, a Portbou, són presents a tot arreu. I les mateixes dependències  de la policia on Benjamin va anar a buscar un salconduit i li va ser denegat, on quan li van dir que el tornarien a França, sembla que va perdre els nervis. La taula ovalada on es registraven els equipatges dels viatgers, també encara és allà, neta, brillant, amb les potes de fusta tornejada, com si esperés, mudada, uns passatgers que ja no vindran mai. I el que havia estat el restaurant de l’estació, avui cafeteria, on hi feien vida molts oficials nazis, que en aquells temps es passejaven pel poble como Don Pedro por su casa. Els enormes magatzems, també buits. Les cases dels alts funcionaris, i les duanes, igualment sense ningú. El passat hi és ben present. Només hi ha fantasmes.

Tot passejant hem pujat una petita costa i a dalt del turó, un espai màgic, transformador se’ns ha aparegut. Passatge, el Memorial de Walter Benjamin que va dissenyar l’artista Dani Karavan.

Passatge, és una intervenció mínima en un lloc extraordinari. Karavan va configurar un espai per caminar-hi, per romandre-hi, per articular un relat, en el qual hi són protagonistes molts elements del propi paisatge. L’aura de la qual parla Benjamin, aquella presència de la llunyania, es manifesta amb força.

Un penya-segat molt alt i dret, davant d’un mar immens, avui tranquil, serè i de color de plom, unes quantes sabines, algun pi i quatre oliveres defineixen l’espai que serveix de placeta a la porta del cementiri, petit, blanc, acollidor. Des de dintre es veu el mar. Els nínxols, numerats, la majoria tenen flors de colors, que amb l’intens verd d’alguns xiprers, li donen un aire de postal antiga. S’hi respira pau. I en el número 563, l’any 40, hi van enterrar al Sr. Benjamín Walter… sí dona,…aquell senyor alemany…no te’n recordes?

Abans d’entrar al cementiri, gairebé a la mateixa porta, hi trobem, una vegada més, unes escales -ara dins un túnel- que baixen fins el mar. Un túnel com el del Camí de la Ribera, que havia de portar Benjamin a la llibertat i el va portar fins a la mort. Unes escales, com tantes del poble, que prefiguren camins difícils i costeruts, com els que ell va haver de transitar. A baix de tot, al fons, es veu el mar a tocar, la llibertat a tocar. Però hi ha un vidre que ho impedeix. No es pot seguir baixant. Aquells dies en van ser plens, de parets de vidre. Tot era a tocar, res va ser possible.

S’ha de tornar enrere, per força. Tornar a pujar les escales, una vegada més. Continuar el camí, que encara hi ha esperança, potser. I arribem a un espai de repòs, de silenci. Es pot seure, i restar sol. Per sobre la tàpia del cementiri, es veu el mar a través d’una tanca  de filferro. Una vegada més, el mar, però el mar  és inaccessible.

I seguint aquesta via de dolor, s’arriba encara a unes altres escales, que porten al peu d’una vella olivera. Potser la Pau és l’única via per a l’alliberació? L’art sempre ens genera preguntes.

El 1921 Benjamin va comprar, a Paul Klee, apàtrida com ell, una aquarel·la que el va acompanyar sempre. Es deia, es diu, Angelus Novus.  Un àngel, amb els ulls esbatanats i les ales obertes a punt de volar, que, amb la boca oberta, mira de reüll i sembla que el que veu l’espanti.

En la tradició talmúdica, un Angelus Novus , és un ésser creat per a cantar un càntic nou davant de Déu i, en acabar, dissoldre’s en el no res. Benjamin, en  la seva capacitat de experimentar amb el llenguatge, en la lucidesa intel·lectual per rellegir i reinterpretar la Història europea, en les crítiques d’art, en  les reflexions culturals de tota mena… en la seva vida va fer això, cantar un càntic nou. Ell se’n va anar i va deixar-nos el seu cant. Els seus conceptes, les seves intuïcions, es van avançar al nostre temps i el pensament actual encara en beu. Ell mateix ha sigut un veritable Angelus novus.

I, a Portbou, descansa en pau. La visita ha estat certament emocionant.

Rosa Maria Roqueta